Som Brams
Vam començar a Berga, l’any 1990, amb tants somnis com poques esperances. Aquell juliol vam pujar per primera vegada a un escenari a la Moguda del Berguedà, amb la il·lusió i la inconsciència pròpia de qui no sap ben bé cap on va, però sent que ha de fer-ho. Al cap d’un més vam fer, a Gósol, el nostre primer concert complet.
A mesura que avançàvem, vam descobrir que les nostres cançons generaven complicitats. No érem ni hàbils, ni virtuosos; tampoc, francament, ens preocupava gaire. De bons músics el món n’era ple i no preteníem disputar-los el lloc; del que teníem ganes era d’explicar-nos. Explicar-nos va ser la manera que vam trobar de construir-nos, a partir d’ideologies i referents.
El primer disc, Amb el rock a la faixa (1992), va ser la fotografia d’aquell moment, a cavall dels sentits sons del Rock Radical Basc i el moviment emergent del Rock Català.
Després van venir Ni un pas enrere (1993), i La diplomàcia de la rebel·lia (1994),, on vam tenir la fortuna de comptar amb la col·laboració de Negu Gorriak.
Després va venir Cal seguir lluitant (1995), amb himnes que ens han definit i el nostre primer disc en directe: Brams al Liceu (1997),
Vam tenir també la tossuderia d’empescar-nos-les per viatjar lluny de casa. Les gires a Nicaragua, El Salvador i Veneçuela a finals dels noranta ens van canviar com a persones i ens van fer entendre que ja podíem esborrar tot allò que havíem suposat que encaixava perfectament. La col·lisió d’èpoques en un mateix temps, les contradiccions ideològiques i la plantofada de realitat d'un món on el capitalisme colpeja amb cruesa despietada. D’aquell xoc en van sortir el disc Nena de Nicaragua (1998).
Els anys següents vam fer tres disc que es podrien emmarcar -com a trilogia- en el resultat de l’aprenentatge i l’acompanyament de la militància: Tot és possible (1999), Aldea Global Thematic Park (2001), Energia (2003). Amb el darrer vam pensar: “Bé, ja ho hem dit!
L’any 2005 vam plegar. No ens vam plantejar si era temporal o era permanent. Només sabíem que volíem fer coses en nous formats. El concert final a Berga, Sempremés, va inoblidable.
El 2010, coincidint amb els 20 anys, vam tornar. Ho vam fer per un únic motiu: ens en moríem de ganes. Va ser una gira espectacular on vam retrobar estimadíssimes amistats i coneixences. A falta de tres concerts, a Mataró, sopant abans de pujar a l’escenari, vam decidir que tornaríem a fer un disc i tornaríem a reemprendre el camí. Abans però, havíem de tornar a Amèrica, com qui fa un retorn necessari a un passat viatge iniciàtic.
Aleshores vam fer els tres discs dels que potser estem més orgullosos: Oferta de diàleg (2011), Anem tancant les portes a la por (2014) i Demà (2017). Tot plegant anant apuntant cap a un moment que per a nosaltres i el país havia d’esdevenir un abans i un després definitiu.
Però, ja ho sabem, l’esclat va fer llufa i allò ens va submergir en una decepció metrallada de contradiccions i dubtes.
Fa vuit anys que sabíem que quedava pendent un torn de paraula, si més no per explicar i per explicar-nos-ho i fa vuit anys que cercàvem les paraules justes i el caràcter musical per explicar-les.
